Feia una temporada que no passava, però tornem a una pràctica molt recurrent i que sembla cíclicament inevitable i a la qual ens tenen acostumats polítics de tots els colors i a la qual ara tenim el “plaer” d’afegir-hi el “càrrec designat” del defensor del ciutadà, qui no té cap inconvenient a presentar un informe “assenyat” i “documentat” del qual se’n desprenen conclusions tant meritòries i memorables com “haver fracassat totalment en esbrinar l’enigma de la notificació”.

Senyor, cada lloc de treball té unes característiques i una idiosincràsia pròpies, en moltes ocasions condicionades pel que fa al seu funcionament per les diferents polítiques que s’apliquen i sobre les quals no podem decidir. Això és el que s’ha de prendre la molèstia de conèixer i no quedar-se en els casos sonors si el que es desitja és arribar a conclusions serioses i no absolutament superficials i sense cap crèdit, cosa que no evita que puguin fer mal depenent d’on s’aboquin...

De tota manera, aquest – per a vostè – misteri insondable es podria desxifrar fàcilment si begués directament de les fonts. Però potser l’únic que necessita és fabricar un titular efectista dels que agraden tant a la premsa, la qual, naturalment, en una mostra impagable de professionalitat i interès (ja se sap com ven el marro) tampoc s’ha molestat a contrastar el tema amb l’altra part interessada. En definitiva, el que no es pot fer és llançar alegrement la cavalleria per sobre. Des de la meva humil opinió, fent les coses així, l’únic que es qüestiona és la seva pròpia feina.

Per la força del costum, els treballadors tenim la pell curtida d’aquesta epidèmia tan estesa d’atacs interessats, però el que és cert és que ja n’estem farts que se’ns utilitzi amb vista a l’opinió pública amb fins qüestionables per justificar poltrones o errors aliens, i no estem disposats a que aquesta pràctica ens continuï perjudicant. No dubtarem a l’hora d’expressar la nostra opinió on creguem oportú en legítima defensa dels nostres interessos i la imatge dels treballadors d’aquesta.