En virtut d’això, i a l’espera de definir amb més rigor la qüestió en el proper conveni i pacte de condicions de treball que començarem a negociar de forma imminent, es va acordar que el límit diari de “retard tolerable” seria de cinc minuts i que aquest límit es podrà superar un cop a la setmana. Així doncs, tingueu-ho en compte, si us plau.

Nosaltres ja sabem que aquesta és una qüestió peluda i ni tant sols dins el propi comitè i junta existeix unanimitat al respecte, però ni es tracta de posar-se del costat equivocat ni la funció dels representats dels treballadors és la de dispensar-nos del compliment de les nostres obligacions.

Si d’una banda ens és exigible que vetllem pel respecte dels drets que ens estan reconeguts – i ho intentem – de l’altra no ens ha d’estranyar que l’altra part faci el mateix amb els seus, que són els nostres deures. I si el conveni diu que comencem a les vuit i pleguem a les tres, aquesta és la nostra obligació.
Altra cosa és que es pugui pactar més endavant – cosa que no descartem – algun mecanisme de flexibilitat horària, atès que entenem perfectament que poden haver-hi casos en els que es pot justificar arribar a un quart de nou i compensar-ho plegant un quart d’hora més tard de les tres. D’això se n’haurà de parlar tard o d’hora.

És possible que existeixi un cert excés de zel en el regidor de personal en les funcions que té atribuïdes, però al final, l’Ajuntament exigeix allò que està estipulat. I, en qualsevol cas, el responsable dels llençols que es queden enganxats no és ni el regidor de personal ni els representants dels treballadors, sinó els propietaris dels llençols...

D’altra banda, en una de les darreres reunions que vam mantenir el comitè i la junta amb el regidor de personal es va acordar la creació, de comú acord i a iniciativa d’ambdues parts, d’una mena de “comissió” que haurà d’entendre les qüestions relatives a problemes específics i derivats del rendiment dels treballadors d’aquest Ajuntament.

En paraules seques, si el regidor de personal parla amb algú (si el crida a capítol...) per fer-li alguna observació o comentari sobre el seu treball, nosaltres hi podrem ser presents (sempre i quan l’interessat no ens digui una altra cosa) per saber de què va la cosa i trobar entre tots una solució a cada problema.