Tant si se sap com si no se sap del cert què està passant a l’Ajuntament, tots intuïm que la inèrcia dels darrers mesos no ens està portant res de bo ni s’albira bon port al final del viatge.

Alguns dels motius que han portat aquesta crispació són evidents i recents, però d’altres es venen coent temps enrere. En definitiva, doncs, la crida a la calma i al diàleg (tant entre els treballadors de la casa com des del govern) valen de ben poc si a l’hora de la veritat les postures inicials no varien ni una coma.

La defensa de drets socials o econòmic o encara més evident, de la pròpia salut, no és corporativisme; els treballadors de l’Ajuntament no fem oposició política, perquè s’entengui. Simplement defensem determinades condicions laborals o encara més elementals en el cas de l’antena, com és el dret a la salut. L’exercici d’aquesta defensa, però, habitualment troba vies d’expressió que poden arribar a fer el mateix efecte erosiu que determinades actituds, declaracions o campanyes polítiques. Hi ha una enorme diferència, però; nosaltres no volem cap regidoria ni l’alcaldia ni més opinió que la que ens correspon per raó de competència o responsabilitat.

Ja no es tracta exclusivament de la qüestió de l’antena ni és, ni molt menys, la figura clau per entendre la peculiar situació en que ens trobem. Tampoc és per la “negociació” ni pels recursos que tant govern com treballadors hem usat per pressionar-nos mútuament. No és ni això ni deixa de ser-ho, però cada nou enrenou és una altra gota d’aigua que anem vessant en got que cada cop es veu més ple.

Cal tenir present, però, un detall: els treballadors no adoptem postures bel•ligerants de forma gratuïta; mai no hauríem sortit a la plaça si no hi hagués hagut un motiu de pes, producte, altrament, d’unes estratègies equivocades del govern quant al conveni i que la majoria de treballadors vam trobar intolerables. Aquest va ser un punt d’inflexió per nosaltres; pel govern ho va ser, amb tota certesa, la nostra reacció.

Però tampoc es tracta de saber qui ha començat o qui s’hi va tornar perquè si bé es pot entendre que el govern apel•li a l’interès públic per justificar plantejaments radicalment revisionistes a la baixa del conveni, el que ens costa molt de pair i genera aquest mal rotllo és la manca de franquesa, les declaracions d’intencions que posteriorment no arriben a port. Les d’uns no justifiquen les dels altres, però, voleu dir que així anem bé?